Mi Credo

La jove,marreca encara de disset anys,

va entrar a l'institut fent-se creus
als cargols virolats dels cabells
mentre el cos l'estirava en forma de trapezi
amb sonets i cançoners.

Als exàmens,responia les preguntes amb hexàmetres
i contestava els professors amb versos de Papasseit.
Va anar passant els dies, la jove, en el temps del batxiller,
i rodava com un duro rodó rodó que roda
entre classe i classe sense aprendre res.
-Té més cara que un sac de perres!-se'n deia mosca,
d'un professor d'història que no ensenyava res.
Àvidament,més d'hora que tard,
amb això de l'ESO
-aleshores se'n deia així, això-,
es va engolir a cullerades soperes tots els grans poetes,
sense deixar-se
ni una coma
ni un punt
ni una cama
ni un disgust.

S'esborrà del nas tots els profetes imperials
capitanejats als llibres de text barats.
Escopí tot tractament didàctic i procediment estúpid
emmagatzemat al cap durant massa anys.

Violà els recursos mètrics, fonètics i semàntics
-i no parlem dels retòrics-
imposats a les més supremes escoles polipatètiques
del panorama actual d'intel·lectuals.
I,finalment,s'alçà de la cadira,agafà un guix amb la mà esquerra
i escrigué a la paret:

EL MEU POETA NACIONAL ÉS AQUELL

QUE LI ROBÀ UN OU A LA GALLINA FOSCA

I L'ESCAMPÀ EUCARÍSTICAMENT A LA PAELLA,

LI PETÀ FOC, I, JA FREGIT,

L'ASSENYALÀ AMB EL DIT I EXCLAMÀ D'UN CRIT:

HEUS AQUÍ EL MÉS MAGISTRAL POEMA VISUAL!