A FUTURE LIFE.
Hannah Collins.
Hannah Collins va presentar el seu nou treball a la Galeria Joan Prats; A future Life mostra un recorregut de vuit obres en total harmonia, set d’elles fotografies i un dibuix a paper. La distribució, orientació i ordenació dels conceptes artístics ajuda a fer una petita introspecció a la mirada de l’artista, aquest cop mes neutra. En aquesta obra no podem veure del tot una ‘expressió de societat’ ni una exteriorització de l’esperit humà.
No es tracta d’una fotografia estrictament personal però tampoc prescindeix dels desitjos, dels sentiments.
La gran sensació que rep el visitant davant alguna de les obres exposades és de buidor, de soledat, d’enfrontament amb el passant i el present, amb el temps en general.
Les obres es mouen en la temàtica de reflexió sobre temps i espai, això queda molt ben lligat gràcies a la tècnica de perspectiva fotogràfica que utilitza l’artista convidant a l’espectador a entrar al mon retratat, uns espais on sembla que el temps s’hagi aturat.
L’artista utilitza l’ull fotogràfic de una manera concreta i personal, els escenaris son triats amb total precisió, cada detall el veiem tractat com element plàstic.
El extraordinari tractament de la llum en la fotografía presa a la fàbrica de Gijón enlluerna l’espectador, assegut allà al davant , perdut en l’arquitectura que quasi podríem definir de “natural”.
“La senzillez y naturalidad son el supremo y último fin de la cultura”Friedrich Nietzsche.
Els elements formals de les imatges son acuradament tractats: la perspectiva, la composició, el color, la disposició tríptica...
I les fotografies son bones, en conjunt, formant part d’un recorregut visual i temàtic, però un cop desposseïdes les unes de les altres perden valor en quant a contingut.
M’agradaria que fent aquesta crítica no em deixés enlluernar per la aparent facilitat d’agradar de les obres de la Collins, doncs tot i que plàsticament i sensorialment em causen diverses emocions gratificants trobo que n’hi ha manca de missatge intel·lectual o social quan el tema hauria donat molt mes de si. Unir la visió personal dels monstres i els fantasmes del passat amb els universals és un tema intens i fructífer, i la veritat, al sortir de l’exposició em trobava intel·lectualment igual de serena que al entrar, doncs així la petjada que espero que l’art faci a la meva consciencia i a la del públic general en mi no l’ha deixat. L’ull crític de l’espectador, l’equivocació total en l’avaluació d’alló que veiem està dirigit per les petjades del record, pels nostres criteris visuals, per les nostres experiències artístiques i vitals; així doncs s’ha d’educar ve l’ull de l’espectador per a poder avaluar una imatge de categoria com la de la Hannah Collins, una imatge, una fotografia d’alta qualitat amb mancances de contingut. Val la pena anar a la galeria de parets blanques i asseure’s davant la imatge de la patronal a fer volar coloms i buscar de on no n’hi ha, aquesta es la feina de la sensibilitat. La meva va estar estona reflexionant fins que es va adonar que l’experiència era purament visual, fotografia visual pura.
La obra, aproximadament compresa, ens fa reflexionar mínimament sobre la capacitat de l’art per transformar llocs habituals i rutinaris o d’aspecte natural en la representació del concepte de temps en quant a vida futura/vida passada, fantasmes del passat i del present, arquitectures naturals que es recargolen i que viuen i moren tant en natura com en societat.
Internament podem intuir un avís misteriós i inefable, la imatge de la societat futura, desposseïda de vida en moltes ocasions, aquest concepte podria haver funcionat d’estímul en el cas que hagués estat mes elaborada,
Creieu-me, segueixo insistint en que no es pas una pèrdua de temps apropar-se a Rbla. Catalunya -24, per percebre i concebre una fotografia de caire misteriós i gèlid, desposseïda de vida real fins i tot en la imatge d’una aranya. La metàfora del floriment de l’ametller enllaça una mica la idea de vida i mort que es va remuntant tant en arquitectura natural com social. El cactus impassible davant la vida, la flor que es renova i l’aranya creadora. Vers els tres elements naturals trobem arquitectura industrial i alliberament del pensament de la Bauhaus; els camins de la creació humana.
El millor de tot ? la perspectiva visual, la manera que l’artista crea unes línees d’obertura de l’obra que apart de crear una certa sensació vertiginosa conviden i quasi obliguen al espectador a entrar dins i sentir-se en les sales i en els seus espais. Tota una experiència visual. És l’únic element que sent figurat aconsegueix crear una mena de pensament abstracta que deixa confús a aquell que mira.
Esperem que a la propera primavera, la flor de l’ametller sigui aquest cop mes productiva , però igual de intensa visualment.
Hannah Collins va presentar el seu nou treball a la Galeria Joan Prats; A future Life mostra un recorregut de vuit obres en total harmonia, set d’elles fotografies i un dibuix a paper. La distribució, orientació i ordenació dels conceptes artístics ajuda a fer una petita introspecció a la mirada de l’artista, aquest cop mes neutra. En aquesta obra no podem veure del tot una ‘expressió de societat’ ni una exteriorització de l’esperit humà.
No es tracta d’una fotografia estrictament personal però tampoc prescindeix dels desitjos, dels sentiments.
La gran sensació que rep el visitant davant alguna de les obres exposades és de buidor, de soledat, d’enfrontament amb el passant i el present, amb el temps en general.
Les obres es mouen en la temàtica de reflexió sobre temps i espai, això queda molt ben lligat gràcies a la tècnica de perspectiva fotogràfica que utilitza l’artista convidant a l’espectador a entrar al mon retratat, uns espais on sembla que el temps s’hagi aturat.
L’artista utilitza l’ull fotogràfic de una manera concreta i personal, els escenaris son triats amb total precisió, cada detall el veiem tractat com element plàstic.
El extraordinari tractament de la llum en la fotografía presa a la fàbrica de Gijón enlluerna l’espectador, assegut allà al davant , perdut en l’arquitectura que quasi podríem definir de “natural”.
“La senzillez y naturalidad son el supremo y último fin de la cultura”Friedrich Nietzsche.
Els elements formals de les imatges son acuradament tractats: la perspectiva, la composició, el color, la disposició tríptica...
I les fotografies son bones, en conjunt, formant part d’un recorregut visual i temàtic, però un cop desposseïdes les unes de les altres perden valor en quant a contingut.
M’agradaria que fent aquesta crítica no em deixés enlluernar per la aparent facilitat d’agradar de les obres de la Collins, doncs tot i que plàsticament i sensorialment em causen diverses emocions gratificants trobo que n’hi ha manca de missatge intel·lectual o social quan el tema hauria donat molt mes de si. Unir la visió personal dels monstres i els fantasmes del passat amb els universals és un tema intens i fructífer, i la veritat, al sortir de l’exposició em trobava intel·lectualment igual de serena que al entrar, doncs així la petjada que espero que l’art faci a la meva consciencia i a la del públic general en mi no l’ha deixat. L’ull crític de l’espectador, l’equivocació total en l’avaluació d’alló que veiem està dirigit per les petjades del record, pels nostres criteris visuals, per les nostres experiències artístiques i vitals; així doncs s’ha d’educar ve l’ull de l’espectador per a poder avaluar una imatge de categoria com la de la Hannah Collins, una imatge, una fotografia d’alta qualitat amb mancances de contingut. Val la pena anar a la galeria de parets blanques i asseure’s davant la imatge de la patronal a fer volar coloms i buscar de on no n’hi ha, aquesta es la feina de la sensibilitat. La meva va estar estona reflexionant fins que es va adonar que l’experiència era purament visual, fotografia visual pura.
La obra, aproximadament compresa, ens fa reflexionar mínimament sobre la capacitat de l’art per transformar llocs habituals i rutinaris o d’aspecte natural en la representació del concepte de temps en quant a vida futura/vida passada, fantasmes del passat i del present, arquitectures naturals que es recargolen i que viuen i moren tant en natura com en societat.
Internament podem intuir un avís misteriós i inefable, la imatge de la societat futura, desposseïda de vida en moltes ocasions, aquest concepte podria haver funcionat d’estímul en el cas que hagués estat mes elaborada,
Creieu-me, segueixo insistint en que no es pas una pèrdua de temps apropar-se a Rbla. Catalunya -24, per percebre i concebre una fotografia de caire misteriós i gèlid, desposseïda de vida real fins i tot en la imatge d’una aranya. La metàfora del floriment de l’ametller enllaça una mica la idea de vida i mort que es va remuntant tant en arquitectura natural com social. El cactus impassible davant la vida, la flor que es renova i l’aranya creadora. Vers els tres elements naturals trobem arquitectura industrial i alliberament del pensament de la Bauhaus; els camins de la creació humana.
El millor de tot ? la perspectiva visual, la manera que l’artista crea unes línees d’obertura de l’obra que apart de crear una certa sensació vertiginosa conviden i quasi obliguen al espectador a entrar dins i sentir-se en les sales i en els seus espais. Tota una experiència visual. És l’únic element que sent figurat aconsegueix crear una mena de pensament abstracta que deixa confús a aquell que mira.
Esperem que a la propera primavera, la flor de l’ametller sigui aquest cop mes productiva , però igual de intensa visualment.
[Imatges de les sèries de fotografies : Color's market & True Stories&Listen. Totes elles de la fotògrafa Hannah Collins.]
No hay comentarios:
Publicar un comentario